martes, 21 de enero de 2020

Las sonrisas ganan a la lluvia y el frío

[CAT]

18 de gener. 

Ens llevem ja com si la rutina s'hagués apoderat de nosaltres i sembla que portem a la Vall de Bekaa molt més temps del que portem en realitat. Amb la incertesa també de no saber quines actuacions podrem fer a causa de la pluja. Un temporal que amenaça cada dia i ens fa crear plans B , i a vegades C, que ens guardem a un racó dels nostres pensaments. 

Així doncs, avui hem estat a una escola més alta que llarga, on cada escala que pujàvem era diferent a l'anterior. Allà trobem una saleta on aixoplugats del temporal i ben ben apretadets fem una funció per 150 infants libanesos, d'entre 3 i 8 anys, que amb les seves rialles i crits semblava que aquella sala cada vegada era més gran. 

A la tarda, valorant els possibles plans alternatius vèiem que la pluja per moments semblava donar-nos un descans i, encara que amb un cel enfosquit, ens atrevim i fem el muntatge per la segona actuació a fora al pati. Mentre muntàvem amb fred i sota un cobert per micros, altaveus i instruments, vèiem arribar els autocars de nens i nenes refugiades de Síria que arribaven, s'acumulaven a les escales que arribaven al pati on érem i esperàvem darrere una reixa encara tancada. Des del pati a les escales ens saludàvem, mentre arribaven més autocars, trèiem instruments, fèiem ganyotes i ells a nosaltres. D'alguna manera, ens deien que tenien ganes de riure i nosaltres ganes de coneixe'ls. Esperàvem juntes el moment d'obrir les portes del pati i també les portes de l'ànima. 

Perquè si d'alguna cosa t'adones quan aquests espectacles s'accionen, és que d'un riure d'un infant hi surten crits i paraules no dites, i del riure d'un pallasso surt un nen que només en aquell moment existeix. 

I així de clara és aquesta màgia. Es van obrir les portes i al començar l'espectacle va sortir el sol i tota aquella càrrega de la pluja que havia caigut, s'ho va emportar un torrent de riures, (i possiblement, amagada entre riures, alguna llàgrima nostra de realitat).

Com a anècdota, a l'acabar la funció un dels professors dels "nens" més adolescents va cridar a la Luara mentre la resta recollíem. Els nens estaven en files, per classes. Li va repetir una paraula... que a hores d'ara la Lu ja no recorda. Ella no sabía que li volia dir amb aquella paraula àrab. Fins que al final, per mimetització va repetir el que ell deia. El mestre llavors va fer cara d'alleujament i li va fer entendre que ho digués més fort. La Lu va cridar-ho i en aquell moment totes les files es van posar en formació, com un petit exèrcit d'infantesa. Llavors el mestre va dir dues paraules més, i la Lu les va tornar a repetir. Els nanos van fer un moviment amb el braç i el van posar a l'espatlla del alumne que tenien davant seu. 

Va ser al·lucinant veure com els nens responien a cop de pito, i amb més atenció que normalment ja que era la pallassa la que ho cridava. La Lu, al ser conscient de la militarització de tota aquella canalla va voler girar la truita i va atabalar-los amb un munt d'ordres seguides per tal de descordinar aquell ordre que li havien imposat... Fins que ja no van poder més i van aplaudir ben fort entre esbufegs i rialles.

************************

[ESP]

18 de enero. 

Nos levantamos ya como si la rutina se hubiera apoderado de nosotros y parece que llevamos en el Valle de la Bekaa mucho más tiempo del que llevamos en realidad. Con la incertidumbre también de no saber qué actuaciones podremos hacer a causa de la lluvia. Un temporal que amenaza cada día y nos hace crear planos B , y a veces C, que nos guardamos en un rincón de nuestros pensamientos. 

Así pues, hoy hemos estado en una escuela más alta que larga, donde cada escalera que subíamos era diferente al anterior. Allá encontramos una salita donde resguardarnos del temporal y bien apretaditos hacemos una función para 150 niños libaneses, de entre 3 y 8 años, que con sus risas y gritos parecía que aquella sala cada vez era más grande. 

Por la tarde, valorando los posibles planes alternativos veíamos que la lluvia por momentos parecía darnos un descanso y, aunque con un cielo oscurecido, conseguimos atrevernos y realizar el montaje para la segunda actuación fuera, en el patio. Mientras montábamos con frío y bajo una lona para resguardar micros, altavoces e instrumentos, veíamos llegar los autocares de niños y niñas refugiadas de Siria que llegaban, se acumulaban en las escaleras que conducían al patio donde estábamos, esperando detrás de una reja todavía cerrada. Desde el patio en las escaleras nos saludábamos, mientras llegaban más autocares, sacábamos instrumentos, hacíamos muecas y ellos a nosotros. De alguna manera, nos decían que tenían ganas de risa y nosotros ganas de conocerlos. Esperábamos juntas el momento de abrir las puertas del patio y también las puertas del alma. 

Porque si de algo te das cuenta cuando estos espectáculos se accionan, es que de una risa de un niño  salen gritos y palabras no dichas, y de la risa de un payaso sale un niño que solo en aquel momento existe. 

Y así de clara es esta magia. Se abrieron las puertas y al empezar el espectáculo salió el sol y toda aquella carga de la lluvia que había caído, se la llevó un torrente de risas (y posiblemente, escondida entre risas, alguna lágrima nuestra de realidad).

Como anécdota, al acabar la función uno de los profesores de los "niños" más adolescentes llamó a Luara mientras el resto recogíamos. Los niños estaban en filas, por clases. Le repitió una palabra... que a estas alturas Lu ya no recuerda. Ella no sabía qué le quería decir con aquella palabra árabe. Hasta que al final, por mimetización, repitió lo que él decía. El maestro entonces hizo cara de alivio y le hizo entender que lo dijera más fuerte. Lu gritó y en aquel momento todas las filas se pusieron en formación, como un pequeño ejército de infantería. Entonces el maestro dijo dos palabras más, y Lu las volvió a repetir. Los pequeños hicieron un movimiento con el brazo y lo pusieron en el hombro del alumno que tenían delante suyo. 

Fue alucinante ver como los niños respondían a golpe de pito, y con más atención que normalmente puesto que era la payasa la que lo gritaba. Lu, al ser consciente de la militarización de todos aquellos niños quiso girar la tortilla y los agobió con un montón de órdenes seguidas para descordinar aquel orden que le habían impuesto... Hasta que ya no pudieron más y aplaudieron fuerte entre jadeos y risas.


© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

Esta expedición cuenta con el apoyo de los granitos de arena de nuestros socios y socias y del 



*****************
Gracias por leer nuestras aventuras en Líbano.

Ayúdanos a seguir compartiendo sonrisas en éste y otros muchos países.


Atentamente,

Tortell, Luara, Marina, Dani, Diana y Àlex. 


No hay comentarios:

Publicar un comentario

¡Ayuda a que las sonrisas lleguen más lejos!

¡Ayuda a que las sonrisas lleguen más lejos!
Dona por Bizum al 01725

Contribuyentes