miércoles, 22 de enero de 2020

"El futuro del mundo está en mi clase hoy"

[CAT]

20 gener



La pluja i el fred segueixen amenaçant. Ahir, no vam poder fer funció als camps a causa del mal temps, fet que ens va saber molt greu. Tot i així vam aprofitar per carregar piles i algunes fer una visita a Baalbek

Aquell dia sí que vam posar a prova els plans B C i D. Va ser el dia del muntatge i desmuntatge! Com si es tractés d'una gimcana preparatòria d'espectacles. 

Vam arribar a la primera escola a fer una funció per infants refugiats sirians. Anant cap allà plovia, és clar, però zeus, el déu dels cels tenia ganes de jugar i nosaltres com a bons pallassos i pallasses li vam seguir el joc. Aparquem la furgoneta i deixa de ploure. Bien! Muntem!  Tot just acabat de posar l'últim cable, col·locar l'últim instrument, i canviats i maquillats... Es posa a ploure. En Tortell ordena: Desmuntem! I com una filmació marxa enrere vam fer el desmuntatge del muntatge fet uns instants abans. 

Així doncs, iniciàvem plan B: fer un petit show de 7 minuts (ni més ni menys) i passar per totes les classes de l'escola. Vinga doncs! Plan B iniciat! Entrem a una classe petita amb infants petits i pupitres petits, d'aquells dels anys 50 de fusta que tenen el banc incorporat a la taula. Doncs allà sense cap mena més de dilació, la Marina es posa a fer malabars amb les masses... La Luara a fer carioques sobre la taula del professor, en Tortell perseguint la puça (que pobre, no tenia lloc on amagar-se) i en Foncu i la Diana amb el banjo i el guitarlele, fent música a algun racó que quedava lliure. Allò començava a semblar l'escena de "el camarote" de los Hermanos Marx.  Encara no sabem com l'Àlex va col·lar-se "cual ninja" enmig de tota aquella polseguera per poder fer fotos. Jo, almenys, no recordo ni haver-lo vist.

En fi, amb tot això, m'agradaria ressaltar que aquells nens i nens feien classe amb bufanda, guants i jaqueta. No m'agrada pensar que per a la meva infància una situació com aquesta és inadmissible, però també m'agrada pensar que tota aquella roba que la gent ha donat serveix per abrigar classes com aquella.

Atenció, que la aventura no acaba aquí.

Ara que ja havíem superat les condicions estretes de l'espai, i ens dirigíem a la següent classe, entusiasmats pensàvem: "ja ho tenim això, quin plan B  més ben resolt, vinga endavant pallassos!" 



Sortim de la classe i veiem el pati amb un sol radiant.  Silenci, tots paralitzats i en Tortell ordena: Muntem! 


Vinga, amunt! Que això no ha sigut res! Corre cable cap aquí! Corre micro cap allà! El vestuari, instruments! Ja ho tenim!


Surten els nens i nenes al pati i fem l'espectacle sencer! Prova superada.

Ens dirigim a la segona escola, que estava molt a prop de la primera. Allà comencem a muntar i a mig muntatge, què passa? Sí, efectivament es posa a plore. Vinga, a recollir!



Plan C: anem a una sala on hi podien passar tres classes. Així que vam fer dos doblete i van passar per torns 6 classes. Vam fer una versió reduida de l'espectacle pero ningú es va quedar sense poder riure. Sortim i el dia era clar. Ni una gota seguia mullant els patis de les escoles. 
Així que ens dirigim a la tercera funció. 

Aquella la fèiem a la mateixa escola del matí, la de la primera funció. Arribem, ja coneixíem el terreny, ens vam esperar a l'últim moment per posar-nos en acció i 15 minuts abans de començar veient que no plovia, ens posem a muntar i a mig muntatge... Sí! No és un dejavú, es la realitat del pallasso. Es posa a ploure. Eren quatre gotes, de moment, i nosaltres, espavilades com som, vam dir: "ara no ens prendràs el pèl!". I vam seguir muntant. Els nens i nenes anaven arribant i es col·locaven a cobert.



I nosaltres més estupendes que ningú comencem l'espectacle. I cada vegada plovia més i més. Recordo a mig bolo preguntar a en Tortell: "Què fem?". Ell em mira fixament i em diu: "això és un xirimiri!", mentre veia com del seu nas de pallaso li relliscava una gota rere una altra. D'acord! L'espectacle continua!

La Luara feia les carioques tota feliç i jo per seguir amb les refèrencies cinematogràfiques veia "I'm singing in the rain". 

I allà torna aquella màgia, de quan veus tantes cares somrient i tu t'estas mullant de felicitat. Aquell bolo va acabar amb aigua per tot arreu, era un "xirimiri" constant que t'animava a seguir cada vegada més, que et feia somriure i recordar-te que has viatjat lluny per poder viure coses com aquesta. 


El que l'ànima viu en aquells moments, els aplaudiments d'aquells nens i nenes no s'assequen tan ràpid com l'aigua ni s'obliden tan ràpid com el fred. Ni per ells, ni per nosaltres. 



M'agradaria acabar amb la frase d'un cartell que vaig veure penjat a la segona escola: "The future of the world is in my classroom today"


Diana

**********************************
[ESP]

20 enero


La lluvia y el frío siguen amenazando. Ayer, no pudimos hacer función en los campos a causa del mal tiempo, hecho que lamentamos mucho. Aun así, aprovechamos para cargar pilas y algunas hacer una visita en Baalbek

Aquel día sí que pusimos a prueba los planos B C y D. Fue el día del montaje y desmontaje. Cómo si se tratara de una gimcana preparatoria de espectáculos. 

Llegamos a la primera escuela para hacer una función para niños refugiados sirios. Yendo hacia allí llovía, está claro, pero Zeus, el dios de los cielos tenía ganas de jugar y nosotros como buenos payasos y payasas le seguimos el juego. Aparcamos la furgoneta y deja de llover. ¡Bien, montamos!  Apenas acabado de enchufar el último cable, colocar el último instrumento, y cambiados y maquillados... ¡Empieza a llover! Tortell ordena: ¡Desmontamos! Y como una filmación marcha atrás hicimos el desmontaje del monaje hecho unos instantes antes. 

Así pues, iniciábamos el plan B: hacer un pequeño show de 7 minutos (nada más y nada menos) y pasar por todas las clases de la escuela. ¡Venga pues! ¡Plan B iniciado! Entramos a una clase pequeña con niños pequeños y pupitres pequeños, de aquellos de los años 50 de madera que tienen el banco incorporado a la mesa. Pues allí sin ningún tipo más de dilación, Marina empieza a hacer malabares con las mazas, Luara a hacer cariocas sobre la mesa del profesor, Tortell persiguiendo la pulga (que pobre, no tenía lugar donde esconderse) y Foncu y Diana con el banjo y el guitarlele haciendo música en algún rincón que quedaba libre. Aquello empezaba a parecer la escena del camarote de los Hermanos Marx.  Todavía no sabemos como Àlex se coló "cual ninja" en medio de toda aquel "pitorreo" para poder hacer fotos. Yo, al menos, no recuerdo ni haberlo visto.

En fin, con todo esto, me gustaría resaltar que aquellos niños y niños hacían clase con bufanda, guantes y chaqueta. No me gusta pensar que para mi infancia una situación como esta es inadmisible, pero también me gusta pensar que toda aquella ropa que la gente ha dado sirve para abrigar clases como aquella.

Atención, que la aventura no acaba aquí.

Ahora que ya habíamos superado las condiciones estrechas del espacio y nos dirigíamos a la siguiente clase, entusiasmados pensábamos: "ya lo tenemos, qué plan B más bien resuelto, ¡Venga, adelante payasos!" 

Salimos de la clase y vemos el patio con un sol radiante.  Silencio, todos paralizados y Tortell ordena: ¡Montamos! 

¡Venga, arriba! ¡Que esto no ha sido nada! ¡Corre cable hacia aquí! ¡Corre micro hacia allí! ¡El vestuario, instrumentos! ¡Ya lo tenemos!

Salen los niños y niñas al patio y realizamos el espectáculo entero! Prueba superada.

Nos dirigimos a la segunda escuela, que estaba muy cerca de la primera. Allí empezamos a montar y a medio montaje, ¿qué pasa? Sí, efectivamente empieza a llover. ¡Venga, a recoger!

Plan C: vamos a una sala donde  podían pasar tres clases. Así que hicimos dos dobletes y pasaron por turnos 6 clases. Hicimos una versión reducida del espectáculo pero nadie se quedó sin poder reír. Salimos y el día era claro. Ni una gota seguía mojando los patios de las escuelas. 

Así que nos dirigimos a la tercera función. 

Aquella la hacíamos en la misma escuela de la mañana, la de la primera función. Llegamos. Ya conocíamos el terreno, nos esperamos al último momento para ponernos en acción y 15 minutos antes de empezar viendo que no llovía, nos pusimos a montar y a medio montaje... ¡Sí! No es un dejavú, es la realidad del payaso. Empieza a llover. Eran cuatro gotas, de momento, y nosotros, espabiladas cómo somos, dijimos: "¡Ahora no nos tomarás el pelo!". Y seguimos montando. Los niños y niñas iban llegando y se colocaban a cubierto.

Y nosotros más estupendas que nadie, empezamos el espectáculo. Y cada vez llovía más y más. Recuerdo a medio bolo preguntar a Tortell: "¿Qué hacemos?". Él me mira fijamente y me dice: "esto es un chirimiri!", mientras veía cómo de su nariz de pallaso le resbalaba una gota detrás otra. ¡De acuerdo! ¡El espectáculo continúa!

Luara hacía las cariocas toda feliz y yo para seguir con las referencias cinematográficas veía "I'm singing in the rain". 

Y allí vuelve aquella magia, de cuando ves tantas caras sonrientes y tú te estás mojando de felicidad. Aquel bolo acabó con agua por todas partes, era un "chirimiri" constante que te animaba a seguir cada vez más, que te hacía sonreír y recordarte que has viajado lejos para poder vivir cosas como ésta. 

Lo que el alma vive en aquel momento, los aplausos de aquellos niños y niñas no se secan tan rápido como el agua ni se olvidan tan rápido como el frío. Ni por ellos, ni por nosotros. 

Me gustaría acabar con la frase de un cartel que vi colgado en la segunda escuela: "The future of the world is in my classroom today"

Diana


© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

© Àlex Carmona | PSF

Esta expedición cuenta con el apoyo de los granitos de arena de nuestros socios y socias y del 



*****************
Gracias por leer nuestras aventuras en Líbano.

Ayúdanos a seguir compartiendo sonrisas en éste y otros muchos países.


Atentamente,

Tortell, Luara, Marina, Dani, Diana y Àlex. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario

¡AYUDA SONRISAS al 28099!

¡AYUDA SONRISAS al 28099!
¡Y nos donarás 1'20 EUR! Sólo válido con Movistar, Orange y Vodafone.

Contribuyentes